Enyorança i tristor

T'enyoro Magda, sento enyorança i tristor. L'enyorança de tu, la tristor d'algunes coses de la vida.
On ets Magda?
Voldria poder riure amb tu, poder portar-te la contraria, poder fer-te riure... poder, poder....

Mozart, la copla i el teu record.

Damunt de la taula del menjador tinc una planta, i sobre el plat en el qual es recolza el test hi ha un guix. Un guix embolicat en paper de cel·lofana de color ataronjat. Malgrat l'embolcall, en el guix pot llegir-se el teu nom, Magda Casanovas.

No és el teu guix, el que tu vas deixar un dia a la pissarra, l’ últim amb el qual vas escriure alguna cosa. No, és un altre guix, un de tants dels  que estan al quartet del material esperant que anem a recollir-los. És el record que van voler donar-nos a l’escola. El teu record. Però saps Magda? Els guixos es van desgastant, a poc a poc, fins a fer-se tan petits que ja no poden usar-se. No és el record adequat, perquè tu no et desgastes, perquè tu sempre estaràs.
Potser puguis adonar-te, potser puguis veure'ns, potser vegis com tot segueix endavant, i potser vegis també com  costa.

Avui no escolto les meves “coplas”, avui escolto a Mozart. El teu Mozart. Pausat com tu, fregant gairebé la perfecció del so, o aconseguint-la possiblement, seria un tema que haguéssim parlat. Tu defensaries la perfecció musical de Mozart, jo et portaria la contrària i et diria que la perfecció de totes les músiques és la “copla”. Tu haguessis rigut. Amb aquell riure sorollós, amb aquell riure sa, amb aquell riure benèvol davant totes les burrades que et deia quant et portava la contrària.

Busco en entrar a la sala de professors  sense adonar-me. No exactament a tu, sinó a la persona que falta. Noto un buit, i miro. Llavors m'adono, falta la Magda.

Ara vaig al traductor. Tornaries a riure't. El meu pèssim català, ja saps. Tu catalanista independentista. Jo espanyolista i “coplera”. No vam tenir fronteres. No, no les va haver-hi entre nosaltres. Per sobre de tot eres respectuosa amb els altres, jo menys, però tu em vas ensenyar a ser-ho. Eram tant diferents!!

Damunt de la taula del menjador tinc un test, i en el plat en el qual es recolza, tinc un guix, el teu. El  que mai es desgastarà perquè ningú el farà servir. Possiblement si sigui el record adequat, perquè aquest guix mai es desgastarà. Com tu Magda, com el teu record en el meu pensament i en el meu cor.